Tardor-hivern 2011-12
Limerence
Puja corrent les escales, vol ensenyar-li la bajanada que acaba de comprar-li. Corre a la sala d'estar. Maletes. “Sort que has arribat, haig d'anar-me’n, ha sorgit alguna cosa”. No entén res. “A on vas?”. Ell agafa les maletes. “A Barcelona, vaig a veure els meus amics d'Erasmus. Demà viatjaré des d'allí a París. Acaben de nomenar al meu pare Secretari d'Estat, m'ha trucat, vol que torni...”. No el va deixar acabar. A la cuina va trobar tres bosses gegantes, va buidar el seu armari i la seva còmoda. Estava en un estat proper a la bogeria. No sentia bé el que ell li deia. Tot era d'un color més viu i semblava cobert per una boirina gairebé transparent. El seu cor era a punt d'esclatar. Va baixar les escales, va parar a un taxi. “A Atocha, ràpid”. Va demanar un bitllet per al primer AVE que sortís de Madrid. Va entrar al tren, algú la va acompanyar al seu seient. Es va asseure enfront de nosaltres. Era l'AVE de les 17.00h. a Barcelona.
Durant el trajecte ens va explicar la seva història. Es van conèixer un cap de setmana a Barcelona. Ell, un estudiant del programa Erasmus fill d'una família de l'alta burgesia parisenca; ella, néta d'una modista madrilenya que l'havia criat des dels dos anys quan els seus pares van morir en un accident. Va ser passió des del primer segon. Ell va acabar instal·lant-se a Madrid. Ella vivia amb una por constant a perdre’l. Ell era tot el contrari d’ella, tranquil, prudent, sempre veient el costat positiu de les coses, ordenat, conservador, previsible,... només coincidien en una cosa, la seva passió per la moda. Ens va explicar que ell tornava a París, que havien nomenat al seu pare Secretari d'Estat, que ella sempre va saber que acabaria així, que la seva família el cridaria i que ell obeiria, perquè els adorava. Ens ho va explicar tot. Ens va ensenyar la seva roba, el seu món ficat en aquelles tres bosses gegants, els vestits de la seva àvia, la roba que comprava en el Rastre i les peces que ell li havia regalat, exquisides. A estones rèiem, de sobte plorava i semblava una nena desconsolada, després el riure tornava. “Però t'ha dit que era definitiu, que no tornaria de París?”. “No”. “Com?”. “No ho se”. “No ho saps?”. Ens ho va explicar de nou, aquesta vegada amb tots els detalls que aconseguia recordar. No la vam deixar acabar: “Llavors, no t'ha deixat!” vam cridar alhora. Ella es va quedar callada, ens mirava fixament, semblava en estat de xoc. La vam convèncer perquè obrís el seu mòbil, tenia 27 missatges d'ell. Volia saber on estava, li deia que necessitava parlar amb ella. Vam aconseguir que contestés, que ell sabés que a les 19.38h. arribava a l'estació de Sants.
En arribar a Barcelona, ens abracem i li desitgem molta sort. Sortim corrent, el nostre tren a Figueres surt a les 19.46h. . En baixar per les escales mecàniques cap a la nostra andana, la veiem en el hall, de sobte la seva cara s’il·lumina, mirem cap a on ella mira, però és massa tard, les escales mecàniques ens enfonsen cap a l'andana.
Sempre hem cregut que ell l'estava esperant, que van viatjar junts a París, que van convèncer als seus pares que no podien viure separats, que volien construir la seva vida a Madrid, i que els seus pares, finalment, ho havien acceptat. Som romàntics i ens agraden els finals feliços.
Aquesta col·lecció està dedicada a ella. Ens la imaginem vestint aquestes peces i caminant abraçada a ell, que està boig per ella.
Encara que potser les coses no van anar així i ella vesteix peces com les de la nostra col·lecció mentre crema la fortuna del seu marit, un multimilionari francès que, en les passades eleccions presidencials, va ser el major contribuent de la campanya del partit al que pertany el pare d'ell.
Limerence
Puja corrent les escales, vol ensenyar-li la bajanada que acaba de comprar-li. Corre a la sala d'estar. Maletes. “Sort que has arribat, haig d'anar-me’n, ha sorgit alguna cosa”. No entén res. “A on vas?”. Ell agafa les maletes. “A Barcelona, vaig a veure els meus amics d'Erasmus. Demà viatjaré des d'allí a París. Acaben de nomenar al meu pare Secretari d'Estat, m'ha trucat, vol que torni...”. No el va deixar acabar. A la cuina va trobar tres bosses gegantes, va buidar el seu armari i la seva còmoda. Estava en un estat proper a la bogeria. No sentia bé el que ell li deia. Tot era d'un color més viu i semblava cobert per una boirina gairebé transparent. El seu cor era a punt d'esclatar. Va baixar les escales, va parar a un taxi. “A Atocha, ràpid”. Va demanar un bitllet per al primer AVE que sortís de Madrid. Va entrar al tren, algú la va acompanyar al seu seient. Es va asseure enfront de nosaltres. Era l'AVE de les 17.00h. a Barcelona.
Durant el trajecte ens va explicar la seva història. Es van conèixer un cap de setmana a Barcelona. Ell, un estudiant del programa Erasmus fill d'una família de l'alta burgesia parisenca; ella, néta d'una modista madrilenya que l'havia criat des dels dos anys quan els seus pares van morir en un accident. Va ser passió des del primer segon. Ell va acabar instal·lant-se a Madrid. Ella vivia amb una por constant a perdre’l. Ell era tot el contrari d’ella, tranquil, prudent, sempre veient el costat positiu de les coses, ordenat, conservador, previsible,... només coincidien en una cosa, la seva passió per la moda. Ens va explicar que ell tornava a París, que havien nomenat al seu pare Secretari d'Estat, que ella sempre va saber que acabaria així, que la seva família el cridaria i que ell obeiria, perquè els adorava. Ens ho va explicar tot. Ens va ensenyar la seva roba, el seu món ficat en aquelles tres bosses gegants, els vestits de la seva àvia, la roba que comprava en el Rastre i les peces que ell li havia regalat, exquisides. A estones rèiem, de sobte plorava i semblava una nena desconsolada, després el riure tornava. “Però t'ha dit que era definitiu, que no tornaria de París?”. “No”. “Com?”. “No ho se”. “No ho saps?”. Ens ho va explicar de nou, aquesta vegada amb tots els detalls que aconseguia recordar. No la vam deixar acabar: “Llavors, no t'ha deixat!” vam cridar alhora. Ella es va quedar callada, ens mirava fixament, semblava en estat de xoc. La vam convèncer perquè obrís el seu mòbil, tenia 27 missatges d'ell. Volia saber on estava, li deia que necessitava parlar amb ella. Vam aconseguir que contestés, que ell sabés que a les 19.38h. arribava a l'estació de Sants.
En arribar a Barcelona, ens abracem i li desitgem molta sort. Sortim corrent, el nostre tren a Figueres surt a les 19.46h. . En baixar per les escales mecàniques cap a la nostra andana, la veiem en el hall, de sobte la seva cara s’il·lumina, mirem cap a on ella mira, però és massa tard, les escales mecàniques ens enfonsen cap a l'andana.
Sempre hem cregut que ell l'estava esperant, que van viatjar junts a París, que van convèncer als seus pares que no podien viure separats, que volien construir la seva vida a Madrid, i que els seus pares, finalment, ho havien acceptat. Som romàntics i ens agraden els finals feliços.
Aquesta col·lecció està dedicada a ella. Ens la imaginem vestint aquestes peces i caminant abraçada a ell, que està boig per ella.
Encara que potser les coses no van anar així i ella vesteix peces com les de la nostra col·lecció mentre crema la fortuna del seu marit, un multimilionari francès que, en les passades eleccions presidencials, va ser el major contribuent de la campanya del partit al que pertany el pare d'ell.